La meva experiència personal

La meva experiència en l’assignatura d’Educació Física, ha estat ben diferent en la primària i en la secundària.

D’una banda, l’educació física a la primària la puc descriure com la millor etapa d’educació física. Les activitats que dúiem a terme s’adaptaven a les necessitats de tothom de manera que tothom podia participar-hi i sentir-se còmode. A classe, tenia un company que era cec, i el mestre sempre buscava la manera que ell també pogués aprendre i desenvolupar-se en aquesta assignatura. Nosaltres sempre l’ajudàvem, i era una sort que ell s’hi deixés i tingues ganes de superar tots aquells reptes que se li proposaven. Les activitats i la manera de dur a terme les sessions sempre era molt dinàmica i no dúiem a terme exàmens que posessin a prova les nostres habilitats. Això era un factor positiu, ja que apreníem sense estar pendent d’haver-ho de fer tot correcte a la primera perquè ens jugàvem una nota. Barrejàvem les activitats individuals amb les cooperatives, però majoritàriament sempre estàvem en contacte els uns amb els altres. Fèiem circuits amb cordes, bancs, xanques, pilotes, cercles, fèiem balls, jugàvem al Pichi, apreníem nous esports i nous jocs, i l’ambient entre els companys i companyes era molt positiu. Es valorava molt l’actitud, la cooperativitat i la participació. És per això, que aquesta etapa va ser molt gratificant per a mi.

Font

D’altra banda, l’educació física durant la secundària la vaig arribar a odiar. Únicament es basava en proves competitives on es valorava la teva capacitat d’execució i les teves habilitats motrius. Tot el que fèiem era avaluat, i la nota del trimestre sortia únicament dels exercicis d’avaluació. S’avaluava la Course Navette, el Test de Cooper, fèiem proves de velocitat, de flexibilitat, de salt, de força, etc. A més, fèiem exàmens teòrics, on en comptes d’aprendre, memoritzàvem tot allò que se’ns deia que havíem de saber, com tota la normativa de l’Handbol, la normativa del Voleibol, les qualitats físiques bàsiques (la força, la resistència, la velocitat i la flexibilitat), etc. Era impossible poder aprendre, ja que, en tres sessions (solia ser quan plovia), se’ns intentaven explicar diversos temes. Altrament, es va fomentar un clima de competitivitat i enveges per veure qui era el millor, el més ràpid, el més forçut, etc. No m’agradava gens quan el mestre ens deixava fer els grups per dur a terme una activitat, perquè sempre hi havia el grup dels que tenien més facilitat i el grup dels que tenien menys, i no hi havia gens d’igualtat ni cap mena d’equilibri. En resum, va ser una etapa que no vaig gaudir gaire perquè sempre em veia sotmesa a fer-ho bé i no fallar perquè era l’única cosa que comptava nota. L’actitud no servia de res.

Font

Finalment, a partir de les experiències que he tingut en el marc de l’educació física, jo defenso un model actiu, participatiu i col·laboratiu, aquell en el qual s’adquireixi un aprenentatge significatiu i es valori més el procés que el resultat. No defenso gens el model tradicional, perquè considero que valorar únicament el resultat de proves físiques i posar una nota numèrica a tot allò que es fa, no afavoreix gens el desenvolupament integral de l’alumnat. Adaptar-se a les necessitats de cada infant, innovar, afavorir una bona convivència i unes bones relacions en el grup, i valorar l’actitud i les ganes d’aprendre, són els aspectes que considero més importants a tenir en compte. L’hora d’educació física ha de ser una estona on l’alumnat aprengui, s’ho passi bé, desenvolupi la seva creativitat i oblidi les seves preocupacions.

 

Font